.png)
I si a Irlanda haguessin legislat per il·legalitzar els partits relacionats amb l'IRA, és a dir, el Sinn Féin, de signe catòlic, o amb la UDF, dels unionistes protestants? És clar que es pressuposa que cada partit feia política electoralista i una campanya obsessiva contra el govern que intentava negociar amb l'IRA catòlic i la UDF unionista protestant. Se suposa que no hi havia manera de posar-se d'acord. Si Margaret Thatcher hagués obrat com el PP, segur que no hi hauria hagut cap acord, i no hauria proposat la possible reunificació del Nord i del Sud, si aquesta era la decisió majoritària del poble irlandès. Si John Major hagués descarregat tota la seva artilleria mediàtica i parlamentària, fent les mateixes preguntes al Parlament durant quatre anys, difamant, desacreditant, mentint, atacant, sense aturador, sense buscar acords, a pesar que el govern d'Aznar també va negociar amb ETA (prova d'una hipocresia irresponsable), no s'hauria avançat gaire. És evident que hauria estat impossible negociar amb l'IRA si el Sinn Féin, la seva branca política, hagués estat il·legalitzada. I si Ian Presley, acèrrim enemic no només de l'IRA sinó del Sinn Féin i dels mateixos catòlics, s'hagués mantingut entossudit com Rajoy, doncs senzillament no hi hauria hagut negociació, i encara s'estarien matant. Tot això per concloure que una altra cara faríem a l'Estat espanyol, si no s'hagués aprovat una llei de partits que assenta les bases per il·legalitzar partits independentistes, oblidant el dret fonamental dels votants per continuar votant els que consideren els seus representants, sempre que no siguin culpables directes de terrorisme. Si hi hagués hagut per part del PP una oposició més positiva i humil, deixant la iniciativa al govern legítimament escollit, que gaudia, a més, d'un mandat del Parlament de l'Estat per negociar amb ETA, el resultat hauria estat un altre, possiblement (també amb la condició que el PSOE hagués estat més previsor i hagués fet passos endavant). L'objectiu era clar: posar fi al terrorisme i aconseguir definitivament la pau. Què passa, ara? Que el terrorisme es manté, que els assassinats continuen, que hi ha violència i aldarulls, i por, incertesa, intranquil·litat i inseguretat en la ciutadania, tipa de tanta insensatesa. L'última mort a Irlanda va ser la d'una jove catòlica de disset anys pel crim d' haver-se enamorat d'un jove protestant. Els fanàtics unionistes la van sentenciar i executar quan estaven junts a casa, però, malgrat tot, es va continuar sempre amb l'objectiu que s'acabessin definitivament les morts injustes i el terror, una vegada que es va haver imposat una treva en ambdues parts. Al País Basc també hi ha hagut una última mort, i desitgem que sigui la darrera: la del brigada Luis Conde, com hauria pogut ser una altra persona, o diverses. I això és el més repugnant: és incomprensible que els qui es diuen membres de l'esquerra abertzale assassinin indiscriminadament, ni tan sols amb judici (tot i que, tampoc), condemnant a la pena capital sense més ni més qualsevol que enxampin. És una manera de desacreditar els que intenten buscar vies de negociació. I no crec que Gerry Adams, responsable del Sinn Féin, aprovés aquest acte de covardia i ignomínia. Assassinar no pot ser mai el camí a seguir per solucionar el conflicte al País Basc, perquè es converteixen en els principals enemics del possible acord: no es pot negociar amb morts indiscriminades pel mig, i a més a més cal que hi hagi un compromís seriós de no mantenir els actes terroristes i criminals, inacceptables per qualsevol demòcrata conseqüent.
Vicent Mata. Llicenciat en ciències polítiques (vmata@xtec.cat)
Font: El Punt
