.png)
Els mercats tenen deficiències que els són inherents i que coneixem bé. Una d'elles és l'absència de còmput dels costos de tot allò que no forma part de transaccions. Aquests “externalismes” poden ser immensos. Això és particularment característic de les institucions financeres.
La seva tasca és assumir riscos, calculant els costos que aquests els poden ocasionar. Però no tenen en compte les conseqüències de les seves pèrdues per a l'economia en conjunt.
Així doncs, el mercat financer “menysté riscos” i és “sistemàticament ineficient”, tal i com John Eatwell i Lance Taylor escrivien fa una dècada, alertant del perill extrem que representava la liberalització financera i recordant la magnitud de la depesa que fins llavors havia ocasionat –i proposant, alhora, solucions que han estat ignorades.
L'amenaça s'agreujà quan l'administració Clinton va derogar la “Glass-Steagall act” de 1933, liberalitzant així les institucions financeres “per poder competiren la nova economia”, segons paraules del mateix Clinton –i, també, “autodestruint, acabant amb l'economia general i amb la confiança internacional en el sistema bancari dels EUA”, afegia l'analista financera Nomi Prins.
La intervenció sense precedents de la Fed [Reserva Federal dels Estats Units] pot tenir una justificació més o menys encertada, però revela, un cop més, el caràcter profundament antidemocràtic de les institucions de l'estat capitalista, caracteritzades en bona part per socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys sense comptar amb l'opinió dels ciutadans.
Això, és clar, no es limita als mercats financers. El desenvolupament econòmic, en conjunt, està fortament vinculat a la dinàmica estatal, amb conseqüències molt semblants pel que fa a riscos, costos, beneficis i decisions, característiques fonamentals de qualsevol sistema polític i econòmic.
Article publicat a BBCNews, el 19 de setembre de 2008.
Traducció d'Esteve Gràcia i Cano per a www.terricabras-filosofia.cat
