.png)
És a dir, el primer pas és assolir la fita de que tots siguem conscients del que comporta que estigui acabant l’era del petroli i de les energies fòssils i del mal que ja s’ha fet, i aquí que cadascú es plantegi quina opció creu que és la millor per tirar endavant (decreixement, creixement ¿sostenible?, energies nuclears...), però que almenys siguem tots conscients de que seguir igual que ara cinquanta anys més és impossible i una opció irreal. Si arribem fins aquí haurem aconseguit que tothom, en la mesura que pugui, ja estigui implicat, pel simple fet de pensar-hi; a partir d’aquí la distància que queda per arribar a l’acció, al fet, a la implicació, ja és molt més curta. Tot i que no es tracta ni de sensibilitzar, ni de visualitzar el problema, sinó de que tothom se’l faci seu.
El que jo crec és que tot el problema ecològic i econòmic (ambdós molt relacionats i dependents) no s’ha de deixar en mans de la política ni de les institucions, perquè aquesta és la manera més probable de que la societat se’n desvinculi, i pensi que això és feina de polítics i que ells ja fan la seva aixecant-se cada matí per anar a treballar. Amb això vull dir que tot el que es traspassa d’una part de la societat a la política com a input i no acaba de sortir com a output o només hi surt en forma de sancions, restriccions o obligacions poc justificades, farà que el poble en comptes d’implicar-se s’hi torni en contra o no en faci cas.
S’ha d’aconseguir que el problema amb el canvi climàtic, amb les energies, etc., no sigui vist només com a quelcom polític, sinó al contrari, com quelcom que és a les nostres mans. Òbviament sense descuidar la inversió cada vegada més forta que hi ha d’haver per part dels governs, ha de ser un problema que el poble senti com a seu, que ho vegi proper i que tenim la suficient força com per actuar i canviar les coses, nosaltres les persones, no les institucions i així evitar veure-ho llunyà com es veu avui en dia la política, i cada vegada sembla més i més distanciada dels problemes reals de la societat. No es tracta de que vingui un govern a conscienciar a la seva població mitjançant anuncis que tracten al poble com a poc intel·ligent, no es tracta d’imposar res a ningú. Les institucions han de fer la seva feina, invertir en ciència, en investigació, en energies renovables, etc., però ha de ser la població que decideixi començar a prendre’n part sense que li vingui imposat de dalt, ja que si és així i ens ve imposat correm el risc de provocar l’efecte contrari i que el poble se’n desentengui.
Així, crec que la idea ha de ser que entre nosaltres, entre els que no som líders polítics, ni líders de grans empreses ni res semblant, ha d’anar corrent la veu, ens hem d’anar informant els uns als altres i en petites comunitats anar fent força, anar actuant, i anar estenent el missatge a amics, familiars, etc, fins que aquests també hi creguin i acabaran estenent també. Si hom veu que tota la seva comunitat més propera està implicada en una causa, o al menys se’n responsabilitza, la pròpia pressió social de l’entorn farà molt difícil que hom se’n desentengui. Però sobretot, no volguem imposar res, encara que creiem que l’acció és necessària, perquè si ho fem l’efecte pot ser el contrari al desitjat.
El que jo crec és que tot el problema ecològic i econòmic (ambdós molt relacionats i dependents) no s’ha de deixar en mans de la política ni de les institucions, perquè aquesta és la manera més probable de que la societat se’n desvinculi, i pensi que això és feina de polítics i que ells ja fan la seva aixecant-se cada matí per anar a treballar. Amb això vull dir que tot el que es traspassa d’una part de la societat a la política com a input i no acaba de sortir com a output o només hi surt en forma de sancions, restriccions o obligacions poc justificades, farà que el poble en comptes d’implicar-se s’hi torni en contra o no en faci cas.
S’ha d’aconseguir que el problema amb el canvi climàtic, amb les energies, etc., no sigui vist només com a quelcom polític, sinó al contrari, com quelcom que és a les nostres mans. Òbviament sense descuidar la inversió cada vegada més forta que hi ha d’haver per part dels governs, ha de ser un problema que el poble senti com a seu, que ho vegi proper i que tenim la suficient força com per actuar i canviar les coses, nosaltres les persones, no les institucions i així evitar veure-ho llunyà com es veu avui en dia la política, i cada vegada sembla més i més distanciada dels problemes reals de la societat. No es tracta de que vingui un govern a conscienciar a la seva població mitjançant anuncis que tracten al poble com a poc intel·ligent, no es tracta d’imposar res a ningú. Les institucions han de fer la seva feina, invertir en ciència, en investigació, en energies renovables, etc., però ha de ser la població que decideixi començar a prendre’n part sense que li vingui imposat de dalt, ja que si és així i ens ve imposat correm el risc de provocar l’efecte contrari i que el poble se’n desentengui.Així, crec que la idea ha de ser que entre nosaltres, entre els que no som líders polítics, ni líders de grans empreses ni res semblant, ha d’anar corrent la veu, ens hem d’anar informant els uns als altres i en petites comunitats anar fent força, anar actuant, i anar estenent el missatge a amics, familiars, etc, fins que aquests també hi creguin i acabaran estenent també. Si hom veu que tota la seva comunitat més propera està implicada en una causa, o al menys se’n responsabilitza, la pròpia pressió social de l’entorn farà molt difícil que hom se’n desentengui. Però sobretot, no volguem imposar res, encara que creiem que l’acció és necessària, perquè si ho fem l’efecte pot ser el contrari al desitjat.
Font: Ecodiari/Sergi Ribas Díaz
