.png)
Aquest article qüestiona la interpretació presentada en articles publicats en els mitjans d'informació espanyols, que assumeixen erròniament que l'esquerra a Europa està naufragant (tal com es titulava un article publicat en El País). L'article assenyala que el descens electoral d'alguns partits com el Partit Socialdemòcrata alemany, el Partit Democràtic italià, i el Partit Laborista britànic (pertanyents a la sensibilitat socioliberal), ha anat acompanyada amb l'aparició electoralment reeixida a Europa de nous partits a la seva esquerra i/o la renovació de partits socialdemòcrates caracteritzats pel seu compromís amb els postulats d'esquerra, fets ignorats i/o desapercebuts pels mitjans d'informació i persuasió espanyols.
S'han publicat diversos articles recentment en la premsa espanyola que postulen el declivi de l'esquerra a Europa. En un d'ells, publicat en El País (“L'esquerra fa aigua a Europa”, el 23.02.09) es parla fins i tot de naufragi. El que està ocorrent, no obstant això, no és el naufragi sinó uns canvis molt notables que han passat desapercebuts en la gran majoria de mitjans d'informació espanyols. És molt cert que hem vist el declivi d'alguns partits com el Partit Socialdemòcrata (SPD) alemany i el Partit Demòcrata italià, resultat del seu acomodament al liberalisme econòmic. Aquests dos partits són els quals centren l'atenció d'aquells articles que tracten del suposat naufragi de l'esquerra. Tals partits, als quals podria afegir-se, entre uns altres, el Partit Laborista Britànic, van ser els promotors del que s'ha anomenat el socioliberalisme. El Governo Schroeder va desenvolupar un programa clarament liberal, Agenda 2010, causa d'un enorme empipament entre les seves bases (perdent gairebé la meitat dels seus militants durant el període del seu govern) i d'una gran pèrdua del seu electorat. En Itàlia el Partit Demòcrata es va inspirar en el Partit Demòcrata d'EUA, el prototip de partit socioliberal (fins fa poc). I una de les figures més prominents en tal partit, el Sr. Romà Prodi, quan va ser President de la Comissió Europea, va impactar un caràcter liberal a tal Comissió responsable, en part, de la famosa directiva Bolkestein (aplaudida per l'intel·lectual més influent del socioliberalisme, Anthony Giddens) que va antagonizar a les bases populars d'aquells partits, contribuint al rebuig popular cap a la manera com s'està construint la Unió Europea. En la mateixa línia, el govern laborista de Tony Blair i de Gordon Brown va ser el major defensor de la directiva que permetia estendre el temps de treball a Europa, promovent acords individuals del treballador amb l'empresari, saltant-se i afeblint als sindicats. No és doncs d'estranyar que tals partits perdessin suport del seu electorat.
El declivi del socioliberalisme ha anat acompanyat, no obstant això, de l'aparició d'una nova esquerra que ha sorgit com protesta a les polítiques acomodatícies d'aquells partits. Aquestes noves esquerres rebutgen el socioliberalisme, estant a favor de polítiques públiques redistributives, de la universalització dels drets socials i laborals, del desenvolupament de polítiques fiscals progressistes, d'una clara expansió de l'estat del benestar, d'un rebuig de les privatitzacions sense exclusió de renacionalització d'empreses públiques privatitzades, i una oposició a l'expansió de l'OTAN, juntament amb un rebuig no a Europa sinó al procés escassament democràtic en l'establiment de la Unió Europea. El cas més notori és precisament a Alemanya, on el partit Die Linke (L'Esquerra) que tot just existia fa uns anys ha passat a ser la tercera força política del país, resultat de l’escissió del Partit Socialdemòcrata (dirigit per Oscar Lafontaine) i la seva unió amb el que va ser Partit Comunista de l'Est d'Alemanya. Tal partit, a més de les polítiques públiques citades anteriorment, demana la renacionalització del gas i de l'electricitat, la prohibició dels hedge funds, la introducció del màxim salari i màxima renda, i l'oposició al capitalisme anglosaxó donat suport per les reformes Schroeder del PSD alemany. El que és sorprenent és que segons enquestes recents, el 65% de la població adulta alemanya declara estar d'acord amb la totalitat o amb elements importants del seu programa.
Altre cas de renaixement de les esquerres ha estat Holanda, on el nou Partit Socialista va triplicar el seu vot en les eleccions del 2006. Diversos analistes polítics han indicat que probablement substituirà en les pròximes eleccions al Partit Laborista que ha governat aquell país per molts anys en coalició amb el Partit Cristià-Demòcrata. El nou Partit Socialista, que el seu slogan és “dignitat humana, igualtat i solidaritat”, es va oposar al liberalisme present en les institucions europees (tals com la Comissió Europea i el Banc Central Europeu) oposant-se a l'obertura de fronteres a la immigració i a l'entrada de Turquia en la UE.
En Grècia, el partit que està creixent més ràpidament és l’anomenada Coalició de l'Esquerra Radical que ha criticat al PASOK, el Partit Socialdemòcrata tradicional de Grècia, per la seva adaptació al liberalisme. És popular entre la gent jove (per sota de 35 anys), arribant a un percentatge de suport, 33%, major que el PASOK. En el nord d'Europa, una coalició d'esquerres governa Noruega des de fa tres anys, havent mostrat un compromís clar cap als valors de la socialdemocràcia, interrompent la privatització de les empreses públiques amb una extensió molt notable del seu estat del benestar. En Gran Bretanya, a pesar del descrèdit de la direcció del Partit Laborista, no apareix un moviment capaç d'oferir una alternativa. I a França hi ha un ressorgiment d'una esquerra radical que arriba a al voltant d'un 15% del suport popular, tot i que tal força està encara en els seus inicis.
Però el que és igualment important és l'empipament generalitzat entre les classes populars cap a les polítiques neoliberals (portades a terme també pels partits socioliberals) i cap a les classes socials (la classe empresarial i la banca) que es van beneficiar d'elles a costa dels interessos de les classes populars. Això explica que el Financial Estafis (28.03.09) els aconsellés als primers que, per a protegir-se de l'empipament popular, es vestissin i comportessin com els segons quan anessin pel carrer. L'empipament i desig de canvi a nivell popular és profund a Europa. La qual cosa pot ser la base electoral per a les esquerres autènticament renovadores.
Font: Bloc Vicenç Navarrès
