.png)
Venim observant que, en els últims temps, els mitjans de comunicació de tot tipus han posat de moda el terme antisistema. El fan servir en general en una accepció negativa, pejorativa, i gairebé sempre amb intenció despectiva o insultant. I apliquen o endossen el terme, també en general, per a qualificar a persones, preferentment joves, que critiquen de forma radical la manera de produir, consumir i viure que impera en les nostres societats, siguin aquests okupes, altermundialistes, independentistes, desobedients, objectors al Procés de Bolonya o gents que alcen la seva veu i es manifesten contra les reunions dels que manen en el món.
Encara que no ho sembli, perquè de seguida ens acostumem a les parauletes que es posen de moda, la cosa és nova o relativament nova. Així que caldrà dir alguna cosa per a refrescar la memòria del personal. Fins a començaments de la dècada dels vuitanta la paraula antisistema només s'emprava en els mitjans de comunicació per a qualificar a grups o persones d'extrema dreta. Ve a substituir, per així dir-lo, a altra paraula molt socorreguda en el llenguatge periodístic: ultra. Però ja en aquesta dècada la noció s'emprava principalment per a fer referència a les posicions del món d’Herri Batasuna al País Basc. En la dècada següent, alguns periòdics als quals no els agradava l'orientació que estava prenent Esquerra Unida van ampliar l'ús de la paraula antisistema per a qualificar als partidaris de Julio Anguita i la van mantenir per a referir-se a l'extrema dreta, als partidaris de Le Pen, principalment, i a l’anomenada esquerra abertzale. Així es matava d'un sol tret no dos ocells (de molt diferent plomatge, per cert) sinó tres.
Aquesta pràctica s'ha seguit mantenint en la premsa aproximadament fins a principis del nou segle, quan va sorgir el moviment antiglobalització o altermundialista. A partir de llavors es comença a qualificar als crítics que es manifesten de grups antisistema i de joves antisistema. Però la qualificació no era encara massa habitual en la premsa, doncs el periodista de guàrdia de l'època, Eduardo Haro Teglen, en un article que publicava en El País, en 2001, encara podia escriure: “Les doctrines policials que engendra aquesta globalització que es fa interna parlen dels grups antisistema. No sembla que l'intent d'utilitzar aquest nom hagi condit: s'utilitzen els d'anarquisme, desarrelament, extremisme, agitadors professionals. Però el propi sistema hauria de segregar les seves modificacions per a salvar-se ell si fora realment un sistema i no només una jungla, una explosió de cúmuls”.
En qualsevol cas, ja aquí s'estava indicant l'origen de la generalització del terme: les doctrines policials que engendra la globalització. Des de llavors ja no hi ha hagut manifestació en la qual, després de sacsejar convenientment a una part dels manifestants, la policia no hagi denunciat la participació en elles de grups antisistema per a justificar la seva acció. Va passar a Gènova i va passar a Barcelona. I també des de llavors els mitjans de comunicació vénen fent-se habitualment eco d'aquest vocabulari.
El reiterat ús del terme antisistema comença a ser ara paradoxal. Doncs són moltes les persones, economistes, sociòlegs, ecòlogues i ecologistes, defensors dels drets humans i humanistes en general que, veient els efectes devastadors de la crisi actual, estan declarant, un després d'un altre, que aquest sistema és dolent, i fins i tot rematadament dolent. Acadèmics de prestigi, premis Nobel, alguns presidents en els seus països i no pocs alts càrrecs d'institucions econòmiques internacionals fins a fa poc temps han declarat recentment que el sistema està en crisi, que no serveix, que està provocant un desastre ètic o que s'ha fet insuportable. Evidentment, també aquestes persones són antisistema, si sistemàticament s'entén, com dic, la manera actualment predominant de produir, consumir i viure. Algunes d'aquestes persones han evitat esmentar la “cosa”, fins i tot al parlar de sistema, però unes altres ho han dit molt clar i amb totes les lletres perquè ningú s'equivoqui: s'estan referint que el sistema capitalista que coneixem i en el qual vivim els uns i els altres, els més habiten o sobreviuen, és dolent, molt dolent.
Resulta per tant difícil d'entendre que, en aquestes condicions i en la situació que estem, antisistema segueixi emprant-se com terme pejoratiu. Si analitzant la crisi s'arriba a la conclusió que el sistema és dolent i cal canviar-lo, no es veu el motiu pel que ser antisistema hagi de ser dolent. El primer principi de la lògica elemental diu que aquí hi ha una incoherència, una contradicció. Si el sistema és dolent, i fins i tot, rematadamente dolent, el lògic seria concloure que cal ser antisistema o estar contra el sistema. Tant des del punt de vista de la lògica elemental com des del punt de vista de la pràctica, és indiferent que l’antisistema sigui premio Nobel, economista de prestigi, okupa, altermundista o estudiant crític del Procés de Bolonya.
Si el que es vol dir quan s'empra la parauleta és que en tal acció o manifestació hi ha hagut o hi ha persones que es comporten violentament, no respecten el dret a opinar dels seus conciutadans, impedeixen la llibertat d'expressió dels altres o atempten contra coses que tots o gairebé tots considerem valuoses, llavors hi ha en el diccionari altres paraules adequades per a definir o qualificar tals excessos, siguin aquests col·lectius o individuals. La varietat de les paraules referent a això és gran. I triant entre elles no només es faria un favor a la llengua i a la lògica sinó que guanyaríem tots en precisió. I s'evitaria, de passada, prendre la part pel tot, que és el pitjor que es pot fer quan analitzem moviments de protesta.
Francisco Fernández Bou i Jordi Mir són professors del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS)-Universitat Pompeu Fabra.
Font: Sin Permiso
