.png)
.JPG)
Probablement no hi ha gaires episodis a la història contemporània de Catalunya i d’Espanya que tinguin la trascendència de la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931. Una República que acabà amb una monarquia i amb un règim dictatorial fonamentat en el suport de les forces més reaccionàries de l’endarrerida societat espanyola del primer terç del segle XX.
El contundent triomf de les forces republicanes a les eleccions municipals de 1931 va fer caure com una fruita podrida la monarquia d’Alfons XIII i el seu règim. Amb poques hores de diferència, Macià a Barcelona i Alcalà Zamora a Madrid proclamaven la República entre un indescriptible enstusiasme popular. Una Segona República en la qual Catalunya quedava integrada a través de la Generalitat, i que naixia com a una opció profundament reformista. Reformista davant d’un règim endarrerit políticament, socialment, econòmicament. Reformista davant d’un centralisme poderós que negava els més elementals drets als diferents pobles de l’estat. Una República que tenia el seu principal suport social en sectors de les classes mitjanes i sobretot de la classe obrera, un suport configurat a nivell polític a l’entorn de republicans i socialistes.
El programa de la coalició republicana s’articulà especialment al voltant de la reforma agrària, l’ensenyament públic i laic, la reestructuració i modernització de l’exercit, així com la descentralització autonòmica de l’estat, tot això dins d’un cert ordre que, fins a la sublevació feixista del 18 de juliol, no tenia res de revolucionari pròpiament dit.
Però el nou règim republicà va ser aviat posat a prova per l’aixecament del general Sanjurjo (1932) i altres conflictes sagnants, mentre el seu programa de reformes es veié temporalment trencat a les eleccions de 1933. Un “bienni negre” en que la dreta “republicana” primer, i més clarament conservadora després, recuperà el govern central, però que va haver d’afrontar la gran revolta d’Octubre de 1934, insurrecció popular estesa per bona part de la península, que va agafar un caire marcadament revolucionari a Astúries, i que a Catalunya va suposar la suspensió de Generalitat, després de l’aixafament de la revolta per part de l’exercit.
Europa patia mentrestant fortes convulsions, especialment des de l’arribada al poder de Hitler a Alemanya i de Mussolini a Itàlia. En aquesta situació no era estrany que, després de les eleccions de l’any 1936 en que foren derrotades novament les forces conservadores pel Front Popular i el Front d’Esquerres a Catalunya, aconseguida per fi la unitat de republicans, socialistes, comunistes i anarquistes, els sectors més reaccionaris de l’Exercit prenguessin el camí de la insurrecció militar. Una sublevació feixista encapçalada per Franco i altres generals, amb l’entusiasme declarat de falangistes, tradicionalistes i altres forces de la dreta més reaccionària, i que comptà amb el ferm suport de l’aristocràcia terratinent, l’oligarquia financera i bona part de l’església catòlica.
La Segona República va ser una de les poques oportunitats històriques en que la llibertat i la democràcia s’havien imposat d’una manera pacífica, entremig d’una tradició absolutista de la monarquia que havia tingut ben poques excepcions al llarg de segles. Avui, després de més de tres dècades de monarquia parlamentària, encara és l’hora de recuperar plenament per a la memòria històrica a la majoria d’aquells homes i d’aquelles dones que varen morir per defensar les llibertats individuals i col.lectives. I també és l’hora de reivindicar, un cop més, la legitimitat d’una nova alternativa republicana, d’una Tercera República, com l’opció més democràtica, més progressista i més respectuosa amb els drets dels pobles.
Jordi Córdoba
Membre del Consell Nacional d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)
