.png)
Visitant l’oficina de l’atur de Girona o de tantes altres poblacions és fàcil adonar-se’n de l’abast de la greu crisi econòmica en la que estem immersos. Lamentablement, el problema de la desocupació i la precarietat en el treball és cada vegada més preocupant. Per això la creació d’ocupació estable ha de ser un dels objectius prioritaris de la política econòmica de qualsevol govern progressista, mentre la desregulació laboral que la dreta política i la patronal pretenen, només pot tenir un efecte totalment negatiu per als interessos de la ciutadania.
S’està propiciant una classe treballadora de baix cost, pressionada per l’augment de l’atur i pels baixos salaris, quan el que caldria és frenar la precarietat i l’excessiva temporalitat dels contractes laborals, tant a l’empresa privada com a les administracions públiques, amb mesures que afavorissin la contractació estable, especialment entre la gent jove, les dones, les persones de més de 45 anys i les persones discapacitades, sense oblidar a les persones immigrades. Caldria també establir noves mesures per a una millor regulació i control de la subcontractació, mesures que evitin els abusos sistemàtics que es produeixen, especialment als sectors de la construcció i dels serveis. I és fonamental potenciar els serveis públics d’ocupació, amb polítiques reals que dinamitzin la contractació i acostin l’oferta i la demanda laboral, alhora que es millora la protecció per desocupació, especialment per als aturats i aturades de llarga durada o amb càrregues familiars.
L’objectiu de la jornada de 35 hores per a tots els treballadors i treballadores, i un major acostament entre el salari mínim interprofessional i el salari mitjà, són propostes reclamades pels sindicats i per l’esquerra política des de fa anys, que ajudarien a distribuir de manera més justa i beneficiosa els llocs de treball i les rendes salarials, alhora que millorarien la qualitat de vida i afavoririen una major conciliació entre la vida laboral i familiar. És fonamental també consolidar el sistema públic de pensions, millorant de manera significativa la quantia de les pensions més baixes, acostant progressivament la cotització als salaris reals, reduint de forma flexible i voluntària l’edat legal de jubilació, i avançant cap a la separació de fonts de finançament entre les pensions contributives i no contributives.
Al mateix temps, s’haurien d’incrementar les mesures de suport a les petites i mitjanes empreses, a les cooperatives i les empreses d’economia social, tant a nivell fiscal i financer com en l’aplicació de noves tecnologies, mesures que incentivin alhora la creació d’ocupació estable, la prevenció de riscos laborals i el respecte al medi ambient. No és admissible que els ajuts públics vagin a parar a empreses multinacionals que al cap de pocs anys, després d’haver obtingut quantiosos beneficis, abandonen la seva producció per traslladar-se a països amb salaris més baixos, deixant al carrer centenars de persones, i enfosant econòmicament pobles i comarques senceres.
La paradoxa d’aquest sistema capitalista neoliberal, avui en plena crisi, és que, des de les mateixes tribunes que han reclamar durant dècades una liberalizació absoluta per als mercats, es demanen ara ajuts públics multimilionaris per evitar la catàstrofe d’aquest model fracassat i basat en la desregulació i en l’especulació financera. Per a l’esquerra de debò, no és qüestió de refundar o maquillar aquest sistema, sinó de crear un nou sistema, més just, solidari i sostenible, el socialisme europeu del segle XXI.
