.png)
S’aprova a proposta del grup municipal d’ICV-EUiA una moció que presenten tots els grups municipals en reconeixement a la figura i a la tasca humanitària i solidària del català universal, Vicenç Ferrer.
El Tinent d'Alcalde de Polítiques Socials i Cooperació, Joan Olóriz, va defensar la moció recordant tota la feina feta per Vicenç Ferrer i sobretot aquest esperit híbrid entre somniador i pragmàtic tant propi dels catalans que li va permetre reeixir el seu projecta a l’Índia.
MOCIÓ EN RECONEIXEMENT A LA FIGURA I A LA TASCA HUMÀNITARIA I SOLIDÀRIA DEL CATALÀ UNIVERSAL, VICENÇ FERRER.
Donat que:
El passat 19 de Juny 2009 ha mort Vicenç Ferrer, català universal que és un referent mundial de la Solidaritat.
S’han escrit diverses biografies sobre aquest català universal i solidari, però molt resumidament podem dir el següent:
Vicenç Ferrer va néixer a Barcelona el 5 de maig de 1920 i la seva infantesa va transcórrer entre Barcelona i Gandia. El 36 va esclatar la guerra i Vicenç va ser allistat a les files republicanes, a la Quinta del Biberó, amb només 16 anys. En acabar la guerra va començar els estudis de dret, però amb la ferma determinació de descobrir el camí a seguir per respondre a la seva vocació: ajudar els altres (pobres, discriminats, malalts ...). Va trobar en la Companyia de Jesús una organització que li va atraure per la seva imatge de heroïcitat, saviesa, grans ideals i lluita per un món millor. Amb la il•lusió de complir fidelment els seus principis, va abandonar els estudis i va ingressar a l’ordre.
La seva acció dóna els primers fruits. 1952-1968
El 13 de febrer de 1952, Vicenç Ferrer va arribar a Mumbai (Índia) com a missioner jesuïta. Malgrat que la seva missió era acabar la seva formació espiritual, en la seva primera missió a Manmad, va decidir sortir a conèixer la gent, saber de les seves necessitats i guanyar la seva confiança, tractant de donar solució al patiment dels més pobres. Per això va posar en marxa entre els pagesos un singular sistema de treball, que va despertar les consciències i va generar un gran moviment de solidaritat. "El miracle de donar" consistia en una petita ajuda econòmica i l’assessorament tècnic necessari per obtenir aigua per als cultius. Si al finalitzar, cada camperol retornava el préstec (sense interessos), el miracle s’anava estenent entre tota la comunitat.
Des dels seus inicis va posar en pràctica procediments tals com organitzar petites cooperatives per a l’excavació de pous, canalitzacions per a l’abastament d’aigua, bancs de llavors, petites parcel•les de regadiu, etc.
Al mateix temps Ferrer va treballar en la construcció de serveis comunitaris i, gràcies a la cessió d’unes terres, va aixecar dues escoles, un hospital i dos hotels per a residència d’alumnes, que eren ja gairebé un miler.
Temps difícils. 1968-1969
La simpatia que despertava la tasca de Vicenç Ferrer entre els camperols va generar suspicàcies entre alguns sectors dirigents, que veien en ell una amenaça als seus interessos.
La publicació d’un article en el Illustrated Weekly, el setmanari de més difusió de l’Índia, sota el títol "La revolució silenciosa" va ser el detonant de l'ordre d’expulsió que va rebre el 27 d’abril de 1968, donant-li 30 dies per abandonar el país .
Davant d’això, es va iniciar un moviment camperol a favor de Vicenç Ferrer, al qual es va unir també un grup d’intel•lectuals, polítics i líders religiosos. El coordinador d’aquest comitè de defensa era Madu Metha, un dels més actius i influents líders socials de Mumbai.
A tan sols dos dies que expirés el termini fixat per a la seva expulsió, més de 30.000 camperols van recórrer els 250 km que separen Manmad de Mumbai per exigir justícia al govern.
En una breu entrevista amb Vicenç, la primera ministra Indira Gandhi va reconèixer el gran valor de la seva feina i es va comprometre a buscar la solució més adequada a la situació, enviant un telegrama amb un missatge salomònic: "El pare Vicenç Ferrer marxarà a l’estranger per a unes curtes vacances i serà ben rebut una altra vegada a l’Índia. "
Vicenç va tornar a Espanya i va fundar Acció fraterna en el Món, amb un únic objectiu: alleujar la situació de dos terços de la humanitat que pateix fam.
En aquestes dates, va aparèixer a la revista americana Life un gran reportatge de dotze pàgines titulat "El sant de Manmad", mentre des d’Espanya, Itàlia, Alemanya, l’Índia i Amèrica del Nord, un moviment popular va recollir 25.000 signatures amb la intenció de proposar-lo com a candidat al Nobel de la Pau.
Tot i haver-lo sol licitat, tres mesos després d'abandonar l’Índia, el permís per tornar no havia arribat encara. Sorpresa per la seva tardança, va ser Indira Gandhi qui va ordenar que li concedissin el visat d’entrada immediatament.
Anantapur: L'aventura definitiva. 1969-2009
Quan va retornar a l’Índia, només el va acollir l’estat d'Andhra Pradesh, i Vicenç, juntament amb sis voluntaris incondicionals, va decidir instal•lar-se a la terra més pobre d’aquesta regió: Anantapur, on l’escassetat d’aigua arribava gairebé a la desertització, i la sanitat i l’educació eren pràcticament inexistents. Allà, els polítics radicals es van mobilitzar per rebre’l amb pintades a les parets: "Ferrer go back".
Lluny d’acovardir-se, als tres dies d’arribar comptava ja amb una casa, buida i a mig construir, que va convertir en quarter general.
El març de 1970 va deixar de pertànyer a la Companyia de Jesús. I aquest mateix any es va casar amb Anne Perry, una periodista anglesa que havia estat al seu costat des del conflicte de Manmad.
En aquest context va néixer Rural Development Trust (RDT), l’organització que sota el lideratge de Vicenç Ferrer contribueix al desenvolupament del districte d'Anantapur.
No obstant això, durant els anys 70 va persistir el setge, aquesta vegada des de les autoritats de la regió, que veien amb recel el seu treball, arribant fins i tot a intentar empresonar-lo. Vicenç va denunciar l’abús de poder del que estava sent objecte i va aconseguir una sentència favorable que va crear jurisprudència.
El 1996 va crear a Espanya la Fundació Vicenç Ferrer per assegurar la continuïtat econòmica del projecte.
Per aquestes raons:
Tots Els Grups Municipals de l'ajuntament de Girona proposen a la consideració del Plenari l’adopció dels següents acords:
1. Expressar les nostres condolences als familiars, als membres de la Fundació Vicenç Ferrer i les més de 2.5 milions de persones de les comunitats d’Anantapur (Índia).
2. Expressar el nostre homenatge, el suport i admiració cap a Vicenç Ferrer i la seva obra.
3. L’Ajuntament es compromet a organitzar un homenatge que honori la figura de Vicenç Ferrer i que difongui la seva tasca, en col•laboració amb els membres de la Fundació a Girona.
4. L’Ajuntament de Girona es compromet a participar en totes aquelles iniciatives que s’estan realitzant per demanar la concessió del premi Nobel de la Pau per a la Fundació Vicenç Ferrer.
El Tinent d'Alcalde de Polítiques Socials i Cooperació, Joan Olóriz, va defensar la moció recordant tota la feina feta per Vicenç Ferrer i sobretot aquest esperit híbrid entre somniador i pragmàtic tant propi dels catalans que li va permetre reeixir el seu projecta a l’Índia.
Donat que:
El passat 19 de Juny 2009 ha mort Vicenç Ferrer, català universal que és un referent mundial de la Solidaritat.
S’han escrit diverses biografies sobre aquest català universal i solidari, però molt resumidament podem dir el següent:
Vicenç Ferrer va néixer a Barcelona el 5 de maig de 1920 i la seva infantesa va transcórrer entre Barcelona i Gandia. El 36 va esclatar la guerra i Vicenç va ser allistat a les files republicanes, a la Quinta del Biberó, amb només 16 anys. En acabar la guerra va començar els estudis de dret, però amb la ferma determinació de descobrir el camí a seguir per respondre a la seva vocació: ajudar els altres (pobres, discriminats, malalts ...). Va trobar en la Companyia de Jesús una organització que li va atraure per la seva imatge de heroïcitat, saviesa, grans ideals i lluita per un món millor. Amb la il•lusió de complir fidelment els seus principis, va abandonar els estudis i va ingressar a l’ordre.
La seva acció dóna els primers fruits. 1952-1968
El 13 de febrer de 1952, Vicenç Ferrer va arribar a Mumbai (Índia) com a missioner jesuïta. Malgrat que la seva missió era acabar la seva formació espiritual, en la seva primera missió a Manmad, va decidir sortir a conèixer la gent, saber de les seves necessitats i guanyar la seva confiança, tractant de donar solució al patiment dels més pobres. Per això va posar en marxa entre els pagesos un singular sistema de treball, que va despertar les consciències i va generar un gran moviment de solidaritat. "El miracle de donar" consistia en una petita ajuda econòmica i l’assessorament tècnic necessari per obtenir aigua per als cultius. Si al finalitzar, cada camperol retornava el préstec (sense interessos), el miracle s’anava estenent entre tota la comunitat.
Des dels seus inicis va posar en pràctica procediments tals com organitzar petites cooperatives per a l’excavació de pous, canalitzacions per a l’abastament d’aigua, bancs de llavors, petites parcel•les de regadiu, etc.
Al mateix temps Ferrer va treballar en la construcció de serveis comunitaris i, gràcies a la cessió d’unes terres, va aixecar dues escoles, un hospital i dos hotels per a residència d’alumnes, que eren ja gairebé un miler.
Temps difícils. 1968-1969
La simpatia que despertava la tasca de Vicenç Ferrer entre els camperols va generar suspicàcies entre alguns sectors dirigents, que veien en ell una amenaça als seus interessos.
La publicació d’un article en el Illustrated Weekly, el setmanari de més difusió de l’Índia, sota el títol "La revolució silenciosa" va ser el detonant de l'ordre d’expulsió que va rebre el 27 d’abril de 1968, donant-li 30 dies per abandonar el país .
Davant d’això, es va iniciar un moviment camperol a favor de Vicenç Ferrer, al qual es va unir també un grup d’intel•lectuals, polítics i líders religiosos. El coordinador d’aquest comitè de defensa era Madu Metha, un dels més actius i influents líders socials de Mumbai.
A tan sols dos dies que expirés el termini fixat per a la seva expulsió, més de 30.000 camperols van recórrer els 250 km que separen Manmad de Mumbai per exigir justícia al govern.
En una breu entrevista amb Vicenç, la primera ministra Indira Gandhi va reconèixer el gran valor de la seva feina i es va comprometre a buscar la solució més adequada a la situació, enviant un telegrama amb un missatge salomònic: "El pare Vicenç Ferrer marxarà a l’estranger per a unes curtes vacances i serà ben rebut una altra vegada a l’Índia. "
Vicenç va tornar a Espanya i va fundar Acció fraterna en el Món, amb un únic objectiu: alleujar la situació de dos terços de la humanitat que pateix fam.
En aquestes dates, va aparèixer a la revista americana Life un gran reportatge de dotze pàgines titulat "El sant de Manmad", mentre des d’Espanya, Itàlia, Alemanya, l’Índia i Amèrica del Nord, un moviment popular va recollir 25.000 signatures amb la intenció de proposar-lo com a candidat al Nobel de la Pau.
Tot i haver-lo sol licitat, tres mesos després d'abandonar l’Índia, el permís per tornar no havia arribat encara. Sorpresa per la seva tardança, va ser Indira Gandhi qui va ordenar que li concedissin el visat d’entrada immediatament.
Anantapur: L'aventura definitiva. 1969-2009
Quan va retornar a l’Índia, només el va acollir l’estat d'Andhra Pradesh, i Vicenç, juntament amb sis voluntaris incondicionals, va decidir instal•lar-se a la terra més pobre d’aquesta regió: Anantapur, on l’escassetat d’aigua arribava gairebé a la desertització, i la sanitat i l’educació eren pràcticament inexistents. Allà, els polítics radicals es van mobilitzar per rebre’l amb pintades a les parets: "Ferrer go back".
Lluny d’acovardir-se, als tres dies d’arribar comptava ja amb una casa, buida i a mig construir, que va convertir en quarter general.
El març de 1970 va deixar de pertànyer a la Companyia de Jesús. I aquest mateix any es va casar amb Anne Perry, una periodista anglesa que havia estat al seu costat des del conflicte de Manmad.
En aquest context va néixer Rural Development Trust (RDT), l’organització que sota el lideratge de Vicenç Ferrer contribueix al desenvolupament del districte d'Anantapur.
No obstant això, durant els anys 70 va persistir el setge, aquesta vegada des de les autoritats de la regió, que veien amb recel el seu treball, arribant fins i tot a intentar empresonar-lo. Vicenç va denunciar l’abús de poder del que estava sent objecte i va aconseguir una sentència favorable que va crear jurisprudència.
El 1996 va crear a Espanya la Fundació Vicenç Ferrer per assegurar la continuïtat econòmica del projecte.
Tots Els Grups Municipals de l'ajuntament de Girona proposen a la consideració del Plenari l’adopció dels següents acords:
1. Expressar les nostres condolences als familiars, als membres de la Fundació Vicenç Ferrer i les més de 2.5 milions de persones de les comunitats d’Anantapur (Índia).
2. Expressar el nostre homenatge, el suport i admiració cap a Vicenç Ferrer i la seva obra.
3. L’Ajuntament es compromet a organitzar un homenatge que honori la figura de Vicenç Ferrer i que difongui la seva tasca, en col•laboració amb els membres de la Fundació a Girona.
4. L’Ajuntament de Girona es compromet a participar en totes aquelles iniciatives que s’estan realitzant per demanar la concessió del premi Nobel de la Pau per a la Fundació Vicenç Ferrer.
