.png)
Estic convençut que la manca de respecte contra CCOO i UGT durant la manifestació del Primer de Maig no fou una obra planificada per la direcció d’USTEC. Ben segur que foren persones que no representen la majoria del professorat els qui protagonitzaren els incidents, el contrari hauria estat una falta de responsabilitat. En aquests moments, en què fa més falta que mai la unitat sindical, donar suport a l’acció, denunciada per la premsa, és impensable per a un sindicat d’ensenyants.
D’altra banda, la unitat en les darreres mobilitzacions ha requerit un esforç: no volen aquesta llei significava per a uns la retirada de la llei. Per a nosaltres, juntament amb la representació més àmplia de la comunitat educativa, l’esmena dins del Pacte Nacional. Entenc que atacar CCOO és atacar tots els altres membres que van presentar esmenes conjuntament. D’altra banda, és passar per alt els veritables responsables de la llei: els partits polítics i això és un fet objectiu!!
Tot indica que CiU no ha fet de pont amb tota la societat tal com ens proposava: Si, al cap i a la fi, la part més dèbil de la societat queda en situació subalterna no tindrem ni una llei equitativa ni una llei de «país».
Encara és aviat per fer judicis temeraris (que els facin altres...) sobre el Pacte entre CiU, PSC i ERC, tot i que corre el rumor que serà una llei més favorable a la concertada que no ho era pas el Pacte Nacional. En tot cas, els partits esmentats tenen tota la legitimitat democràtica, representen una majoria social i política del país. El fet que això s'hagi fet explícit ajuda a clarificar la situació: la llei d’educació de Catalunya (LEC) és obra seva. Una altra cosa és afirmar que el país sigui «només » aquesta gran classe mitjana sociovergent (part del professorat inclòs) que se sent còmoda en la doble xarxa. Està per veure, ja dic, si l’aplicació de la llei deixarà de costat amples capes de la població. En un context de crisi social, la temptació és clara: retallar pressupostos i cercar cortines de fum per protegir errors i patrimoni (un milió de ciutadans deixaran de contribuir a Hisenda en plena crisi).
En aquest cas, el discurs del meu sindicat ha de fer referència a les veritables causes de la manca de diners. El neoliberalisme ha estat un atac contra els treballadors que ha consistit a protegir els dipòsits bancaris dels rics a base de contenir la inflació restringint la despesa pública (entre altres coses), un model productiu basat en els baixos salaris, la precarietat, l’especulació desfermada, el fort dèficit exterior, l’endeutament públic i privat...
Aquestes raons són combatudes, massa sovint, amb arguments esperpèntics que voldria estalviar- me de situar en aquest espai de debat. Si parlem seriosament d’economia per solucionar la manca de diners el que cal, per exemple, és imitar el Govern britànic i no carregar els neulers a les classes populars; per contra, augmentar el tipus marginal impositiu fins al 50% als poderosos.
Però defensar un canvi de política fiscal basant-se en aquests arguments i criticar els mecanismes regressius de redistribució (IRPF de l’època Aznar i de continuïsme
del PSOE, CiU,) i relacionar-los amb l’origen de la crisi, és a dir, provoquen desigualtat
social i obliguen les classes subalternes a endeutar-se per damunt de les seves possibilitats fins que esclata la bombolla... tot això és mal vist per la dreta i pels alternatius que es permeten xiular la manifestació del Primer de Maig a Girona.
Les postures extremistes no porten enlloc, empitjoren les coses i fan el joc al contrari. Nosaltres, des de la nostra «posició sindical», sempre hem pensat que era una manca de realisme oposar-se a la LEC en bloc i demanar- ne la retirada. La nostra aposta no ha estat la del foc d'encenalls. Al contrari, sempre hem dit que volíem i volem influir en la LEC durant tot el procés, és a dir:
– Abans: durant la negociació del Pacte Nacional. Contribuint a definir el Servei Públic Educatiu com a pas històric que ens permetés iniciar la superació de les dues xarxes i aconseguir en paral·lel una veritable llei de país i la plena ocupació. L’estabilitat, la reducció de l’horari lectiu, l’augment de drets.
–Durant: el procés de redacció de la llei, exigint la retirada de les referències a la privatització, els concerts al centres elitistes, la retirada del títol VIII referit a les condicions de treball que han de ser objecte de negociació... defensant el servei públic i les mesures que homologuin la privada concertada i la pública...
–Després: de l'entrada en vigor de la llei , influint en els decrets i ordres que la despleguin.
Encara hi som a temps. Sempre hem previst que el procés era llarg i dur: per això hem de continuar en mobilització i no cedir a les pressions de la dreta, que voldria aprofitar la crisi per desmoralitzar-nos, ni als extremistes que li fan el joc i posen en perill la unitat sindical.
Víctor Sánchez
FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO
A LES COMARQUES DE GIRONA
