.png)
Entrevista a Raül Romeva, candidat d’ICV-EUiA en les eleccions europees Quines reflexions n’ha tret, d’aquests cinc anys a Brussel·les?
Sobretot la influència de les seves institucions, en la mesura que el 80% de les polítiques estatals són adaptacions de les lleis aprovades a Europa. És a dir, depenent de la correlació de forces que hi hagi, ens arriben unes lleis o unes altres. La clau es troba, doncs, a condicionar l’inici del debat legislatiu, perquè, a diferència del que es creu, les coses no es decideixen a Madrid o a Catalunya, sinó que vénen determinades per les institucions comunitàries. Això ens obliga a ser conscients de la responsabilitat que tenim a Estrasburg.
Sobretot la influència de les seves institucions, en la mesura que el 80% de les polítiques estatals són adaptacions de les lleis aprovades a Europa. És a dir, depenent de la correlació de forces que hi hagi, ens arriben unes lleis o unes altres. La clau es troba, doncs, a condicionar l’inici del debat legislatiu, perquè, a diferència del que es creu, les coses no es decideixen a Madrid o a Catalunya, sinó que vénen determinades per les institucions comunitàries. Això ens obliga a ser conscients de la responsabilitat que tenim a Estrasburg.
Ha estat un bon aprenentatge?
Necessitava un temps d’inversió per amarar-me del seu funcionament. Comptar amb aquest bagatge suposa un valor afegit, perquè em sento més còmode, segur i preparat amb vista al proper període parlamentari.
En aquest nou cicle, quines polítiques caldria adoptar?
Més enllà de la recessió econòmica, a la qual s’ha respondre, Europa permet marcar línies estratègiques a mitjà i a llarg termini. El més urgent és afrontar la triple crisi economicofinancera, ambiental i governamental. Totes tres, però sobretot l’econòmica, afecten de manera especial la vida de la gent, perquè neix com a resultat de l’obsessió per no aturar la pràctica especulativa, els paradisos fiscals ni la taxació dels fluxos financers. Això s’ha de corregir a escala europea, invertint en nous sectors productius i en energies renovables. I, en l’àmbit governamental, capgirant la lògica per tal que, en lloc de privatitzar els beneficis, se socialitzin.
Amb una Europa construïda sobre esquemes neoliberals i amb directives com Schengen, no és estèril continuar la batalla diària?
El model no es capgira d’un dia per l’altre, sinó a través de modificar dinàmiques. En primer lloc, canviant el color dels governs estatals, cosa que depèn de les respectives eleccions legislatives, i després sent al Parlament Europeu. Per què, si aquest està en mans d’una majoria partidària del lliure mercat i dels Estats nació i que veu la immigració com un problema, haurem d’incidir per canviar-la. No ens enganyem: és impossible substituir el model només des de l’acadèmia o des de la mobilització social; també s’ha de fer des de les institucions, allà on es prenen les decisions importants. I ara per ara, ens agradi o no, les majories són les que són.
No s’hauria d’apel·lar a canvis més estructurals?
Algú ho ha de plantejar, perquè no serveix de res enviar una carta al president del Parlament Europeu. Els debats es vehiculen quan trobes sinergies amb determinats actors polítics, socials i informatius a favor d’una línia o d’una altra. I és que, finalment, el que compta és qui marca l’agenda europea. Tant és així que, si fa tres anys hagués existit una majoria diferent, hauríem aprovat el control dels paradisos fiscals de què tant s’omple la boca el senyor Sarkozy. Aleshores vam perdre la votació; però, gràcies a aquell fet, vam aconseguir que avui figuri en l’agenda política.
Cal ser en les institucions perquè l’agenda no la marqui l’altre?
Hem de ser conscients que la marca una colla de governs estatals i d’actors econòmics que coneixen el que s’hi juga. Prova d’això és la quantitat de milions que es gasten per fer lobby a Brussel·les, que amb 11.000 persones és la segona ciutat del món amb més lobbistes després de Washington. Si no pintessin res, segur que no hi abocarien tants diners. Per tant, només podem fer dues coses: o els cedim les institucions o, com intento fer jo, reivindiquem un poder públic que sigui el veritable altaveu de la voluntat ciutadana.
No s’ha fet prou pedagogia?
Encara s’ignora que les decisions de Brussel·les tenen un impacte directe sobre les nostres vides quotidianes. El problema rau en el fet que a determinats governs ja els va bé que quedi en segon pla, perquè poden penjar-se les medalles quan hi ha èxits i culpabilitzar «Brussel·les» quan es tracta d’assenyalar els responsables dels fracassos.
Necessitava un temps d’inversió per amarar-me del seu funcionament. Comptar amb aquest bagatge suposa un valor afegit, perquè em sento més còmode, segur i preparat amb vista al proper període parlamentari.
En aquest nou cicle, quines polítiques caldria adoptar?
Més enllà de la recessió econòmica, a la qual s’ha respondre, Europa permet marcar línies estratègiques a mitjà i a llarg termini. El més urgent és afrontar la triple crisi economicofinancera, ambiental i governamental. Totes tres, però sobretot l’econòmica, afecten de manera especial la vida de la gent, perquè neix com a resultat de l’obsessió per no aturar la pràctica especulativa, els paradisos fiscals ni la taxació dels fluxos financers. Això s’ha de corregir a escala europea, invertint en nous sectors productius i en energies renovables. I, en l’àmbit governamental, capgirant la lògica per tal que, en lloc de privatitzar els beneficis, se socialitzin.
Amb una Europa construïda sobre esquemes neoliberals i amb directives com Schengen, no és estèril continuar la batalla diària?
El model no es capgira d’un dia per l’altre, sinó a través de modificar dinàmiques. En primer lloc, canviant el color dels governs estatals, cosa que depèn de les respectives eleccions legislatives, i després sent al Parlament Europeu. Per què, si aquest està en mans d’una majoria partidària del lliure mercat i dels Estats nació i que veu la immigració com un problema, haurem d’incidir per canviar-la. No ens enganyem: és impossible substituir el model només des de l’acadèmia o des de la mobilització social; també s’ha de fer des de les institucions, allà on es prenen les decisions importants. I ara per ara, ens agradi o no, les majories són les que són.
No s’hauria d’apel·lar a canvis més estructurals?
Algú ho ha de plantejar, perquè no serveix de res enviar una carta al president del Parlament Europeu. Els debats es vehiculen quan trobes sinergies amb determinats actors polítics, socials i informatius a favor d’una línia o d’una altra. I és que, finalment, el que compta és qui marca l’agenda europea. Tant és així que, si fa tres anys hagués existit una majoria diferent, hauríem aprovat el control dels paradisos fiscals de què tant s’omple la boca el senyor Sarkozy. Aleshores vam perdre la votació; però, gràcies a aquell fet, vam aconseguir que avui figuri en l’agenda política.
Cal ser en les institucions perquè l’agenda no la marqui l’altre?
Hem de ser conscients que la marca una colla de governs estatals i d’actors econòmics que coneixen el que s’hi juga. Prova d’això és la quantitat de milions que es gasten per fer lobby a Brussel·les, que amb 11.000 persones és la segona ciutat del món amb més lobbistes després de Washington. Si no pintessin res, segur que no hi abocarien tants diners. Per tant, només podem fer dues coses: o els cedim les institucions o, com intento fer jo, reivindiquem un poder públic que sigui el veritable altaveu de la voluntat ciutadana.
No s’ha fet prou pedagogia?
Encara s’ignora que les decisions de Brussel·les tenen un impacte directe sobre les nostres vides quotidianes. El problema rau en el fet que a determinats governs ja els va bé que quedi en segon pla, perquè poden penjar-se les medalles quan hi ha èxits i culpabilitzar «Brussel·les» quan es tracta d’assenyalar els responsables dels fracassos.
*L'entrevista la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
