.png)
Barak Obama és el primer ciutadà afroamericà que arriba a la Casa Blanca. Un fet històric, indubtablement. Canviarà això la política americana, tant a nivell intern com internacional ? Tant de bo fos així, res fa pensar que Obama hagi de continuar la nefasta política de George Bush i el seu equip (Dick Cheney i Condoleezza Rice principalment). Podrà canviar Obama, per exemple, que els Estats Units tinguin un dels sistemes de sanitat pública i de seguretat social més pobres del món suposadament desenvolupat, mentre continuen la seva cursa armamentística, on la seva superioritat és, ja fa molt de temps, total i aclaparadora a nivell mundial?
Des de fa moltes dècades, els Estats Units han estat obsessionats per mantenir arreu del món règims fidels als seus interessos, encara que per això hagin hagut d'implicar-se en una guerra permanent. Si abans l'excusa era el creixent perill soviètic, després ho ha estat l'anomenat terrorisme internacional. En la pràctica, qualsevol govern que no seguís les directrius de Washington podia ser acusat de tenir armes de destrucció massiva, d'intentar construir armament nuclear, de no respectar els drets humans, mentre es donava suport a règims opressors però fidels als EUA, com el de Marcos a Filipines, Duvalier a Haití, Suharto a Indonesia, Mobutu al Zaire o Pinochet a Xile. Com es donava suport, per acció o per omissió, a la repressió sistemàtica d'Israel contra el poble palestí i de Turquia contra el poble kurd, tots dos països estrets aliats de Washington. Tant se val el que diguessin les resolucions de les Nacions Unides, quan convenia s'arraconaven o s'aplicaven segons les pròpies conveniències.
L'11-S va ser un cop molt fort per als Estats Units. Però una tragèdia d'aquesta magnitud no pot justificar la guerra permanent en un o altre punt del planeta, mentre ens venen que el seu descomunal poder armamentístic és purament defensiu. L'intel·lectual nord-americà Noam Chomsky afirmava que, en data 11 de setembre de 2001, el fatídic 11-S, la despesa militar nord-americana ja superava la registrada conjuntament pels 15 països que el seguien en el rànquing de potències militars, entre aquestes Rússia, la Xina, el Regne Unit o França. Però l'ocasió per explotar l'horror generat pel crim terrorista era massa temptadora per a desaprofitar-la, per això els programes militars es van incrementar de forma global, sense cap relació amb amenaces concretes de possibles atemptats.
L'11-S va ser un cop molt fort per als Estats Units. Però una tragèdia d'aquesta magnitud no pot justificar la guerra permanent en un o altre punt del planeta, mentre ens venen que el seu descomunal poder armamentístic és purament defensiu. L'intel·lectual nord-americà Noam Chomsky afirmava que, en data 11 de setembre de 2001, el fatídic 11-S, la despesa militar nord-americana ja superava la registrada conjuntament pels 15 països que el seguien en el rànquing de potències militars, entre aquestes Rússia, la Xina, el Regne Unit o França. Però l'ocasió per explotar l'horror generat pel crim terrorista era massa temptadora per a desaprofitar-la, per això els programes militars es van incrementar de forma global, sense cap relació amb amenaces concretes de possibles atemptats.
Els dirigents nord-americans han parlat sovint d'acabar amb les armes de destrucció massiva (en mans de determinats països), però han oblidat els centenars de milers de víctimes que les seves armes químiques, bacteriològiques i especialment nuclears han provocat, des d'Hiroshima i Nagasaki al Vietnam, des de l'Iraq a l'Afganistan. I s'han omplert la boca parlant de drets humans mentre es rebutjava que la Cort Penal Internacional pogués actuar contra possibles criminals de guerra de nacionalitat nord-americana, mentre es retenien centenars de presoners a Guantánamo sense cap respecte al dret internacional, mentre centenars de persones condemnades omplen les presons esperant al corredor de la mort.
A nivell econòmic, segons Carlos Taibo, durant dècades i gràcies al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial, els Estats Units han impedit que molts països controlessin sobirament els seus mercats, han utilitzat el lliure comerç en benefici propi i han contribuït a agreujar la pobresa a regions senceres del planeta. Samir Amin assenyala també que els EUA i altres grans potències han aconseguit la seva privilegiada posició, no en funció de l'aplicació de les lleis objectives del mercat, sinó gràcies al control exclusiu del monopoli tecnològic, dels mercats financers, dels recursos naturals, de les armes de destrucció massiva i dels principals mitjans de comunicació, que tenen un paper cada cop més decisiu en l'articulació ideològica de la globalització neoliberal. Finalment, segons Vicenç Navarro, la creixent intervenció dels EUA i altres països en la suposada resolució de la greu crisi en la que estem immersos, que ha inclòs una parcial nacionalització d'algunes de les més importants entitats financeres, ha demostrat un cop més que, mentre els beneficis multimilionaris es distribueixen entre unes poques mans, les perdues multimilionàries es reparteixen, a través dels ajuts estatals, entre tota la població.
Podrà Obama canviar la política americana els propers anys? Tant de bo fos així, de fet el seu tarannà progressista es podria considerar proper al dels líders socialdemòcrates europeus. Però també en el seu dia el demòcrata Bill Clinton va despertar moltes esperances en el moment de substituir Ronald Reagan. Tanmateix, com el cineasta Michael Moore ens recordava fa algun temps, Clinton va ampliar el número de crims pels quals es podia aplicar la pena de mort, va deixar deu milions de persones sense assistència social, es va negar a signar el tractat de prohibició de mines antipersona i va boicotejar el protocol de Kyoto. Lamentablement, com explica Chomsky amb alguns matisos, els Estats Units tenen en la pràctica un sistema de partit únic, el partit dels negocis, amb dues faccions, republicans i demòcrates. Que les grans corporacions de la indústria i les finances, que han subvencionat bona part de les campanyes electorals, tant d'Obama com de McCain, deixin marge de maniobra per a una política progressista i de reducció de les grans desigualts socials, és quelcom que sembla gairebé una utopia quan hauria de ser, simplement, signe de normalitat democràtica.
JORDI CÓRDOBAA nivell econòmic, segons Carlos Taibo, durant dècades i gràcies al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial, els Estats Units han impedit que molts països controlessin sobirament els seus mercats, han utilitzat el lliure comerç en benefici propi i han contribuït a agreujar la pobresa a regions senceres del planeta. Samir Amin assenyala també que els EUA i altres grans potències han aconseguit la seva privilegiada posició, no en funció de l'aplicació de les lleis objectives del mercat, sinó gràcies al control exclusiu del monopoli tecnològic, dels mercats financers, dels recursos naturals, de les armes de destrucció massiva i dels principals mitjans de comunicació, que tenen un paper cada cop més decisiu en l'articulació ideològica de la globalització neoliberal. Finalment, segons Vicenç Navarro, la creixent intervenció dels EUA i altres països en la suposada resolució de la greu crisi en la que estem immersos, que ha inclòs una parcial nacionalització d'algunes de les més importants entitats financeres, ha demostrat un cop més que, mentre els beneficis multimilionaris es distribueixen entre unes poques mans, les perdues multimilionàries es reparteixen, a través dels ajuts estatals, entre tota la població.
Podrà Obama canviar la política americana els propers anys? Tant de bo fos així, de fet el seu tarannà progressista es podria considerar proper al dels líders socialdemòcrates europeus. Però també en el seu dia el demòcrata Bill Clinton va despertar moltes esperances en el moment de substituir Ronald Reagan. Tanmateix, com el cineasta Michael Moore ens recordava fa algun temps, Clinton va ampliar el número de crims pels quals es podia aplicar la pena de mort, va deixar deu milions de persones sense assistència social, es va negar a signar el tractat de prohibició de mines antipersona i va boicotejar el protocol de Kyoto. Lamentablement, com explica Chomsky amb alguns matisos, els Estats Units tenen en la pràctica un sistema de partit únic, el partit dels negocis, amb dues faccions, republicans i demòcrates. Que les grans corporacions de la indústria i les finances, que han subvencionat bona part de les campanyes electorals, tant d'Obama com de McCain, deixin marge de maniobra per a una política progressista i de reducció de les grans desigualts socials, és quelcom que sembla gairebé una utopia quan hauria de ser, simplement, signe de normalitat democràtica.
Cordinador d'EUiA de Girona
