.png)
He de confessar un neguit des de que hem començat enguany a treballar la proposta de pressupostos.
Un neguit fonamentat en un temor: no poder assumir els reptes que la nostra ciutat necessita: El canvi climàtic, l’impacte de la immigració en la cohesió social, la mobilitat, l’habitatge, l’educació ..
Per què amb neguiteja que es parli de reducció d’inversions i de reduir d’un deu a un vint per cent el capítol 2? Es evident que no podem pujar impostos i que les taxes no poden anar més enllà de l’IPC, es de calaix la contracció obligada per ajustar les despeses als ingressos, el meu malestar es conseqüència de que no hi ha voluntat per part del grup majoritari de repensar el pressupostos per a una nova etapa marcada per les conseqüències de la crisi.
Una línia explicativa per a no fer grans canvis en el pressupost podria ser que considerem que ja estem bé com estem i el que cal es mantenir el que fem amb l’objectiu de no anar a pitjor. “En temps de mudances millor no moure’ns”, es podria afirmar. Seguint aquest argument ens trobaríem davant d’una decisió subjectiva a la que s’afegeix una d’un xic més objectiva, fonamentada en els problemes econòmics causats per uns ingressos insuficients, es a dir si no toquem les bases dels antics pressupostos i decreixem per manca d’ingressos ens quedem de fet gairebé com estàvem.
Però tot i això hi hauria alguna cosa a fer: establir prioritats sense créixer, reorientar les polítiques amb els ingressos actuals. Encara que el creixement hagi de ser sota zero, això no implica no afrontar els nous reptes. Si aquests nous reptes només es poden afrontar incrementant el pressupost, sempre farem tard. Invertir a temps és un estalvi de futur: mediambientalment, educativament, des de polítiques d’habitatge, ... potser la ciutat no es pot permetre aquest sobrecost.
Ja abans de la crisi advertíem de la necessitat que en els primers pressupostos del mandat reconstruíssim les bases del pressupostos que tenen el seu origen en els de principis dels 90s. No per ànim de desfer quelcom que en el seu dia va funcionar bé si no pel fet que ara la realitat de Girona es tant diferent que aquells procediments ara ja no ens funcionen prou bé. Els pressupostos sempre han de donar resposta als reptes socials.
Teníem una ciutat de 60.000 habitants, ara de 100.000. Teníem una immigració molt petita ara aquestes noves ciutadanes i ciutadans representa un de cada cinc gironins. Teníem la natalitat caient en picat ara les escoles són plenes de gom a gom. El progrés tenia el seu miratge en el cotxe, ara el progrés està en aturar el canvi climàtic. Les inversions en cultura i urbanisme eren el binomi sobre el que es construïa el pressupost.
Els problemes medi ambientals es reduïen als residus i a voltes una incineradora i, quan aquesta estava plena, els abocadors a bon preu solucionaven de moment el problema. Es deixaven per a més endavant la solució dels nous problemes que aquest model generava.
El mandat passat fou el resultat d’un canvi electoral a la meva ciutat on ningú va sortir amb majoria absoluta, situació que es va revalidar ara fa un xic més de dos anys. Des d’aleshores ja ningú en exclusiva no es pot atribuir parlar en nom de la ciutat. La visió de la ciutat ja no era única si no que en el Govern coexistien tres formes diferents d’analitzar la ciutat i tres formes diferents d’encarar el seu futur, bé de vegades han quedat reduïdes a dues.
Aquesta diversitat va tenir un reflex en els pressupostos dels darrers quatre anys. Per primer cop es van prioritzar inversions per promocionar el reciclatge, per fer habitatge públic, per incrementar l’atenció primària dels serveis socials, per atendre a la gent gran, es van fer noves escoles bressol, es va fer una inversió important en el transport públic. Aspectes inèdits a Girona prenien cos de forma incipient.
En aquests context situem la nostra mirada als pressupostos i hi voldria veure de forma clara les línies mestres de com assumim els reptes que tenim com a ciutat els propers dos anys.
Cal uns pressupostos que permetin respondre a les noves preocupacions ciutadanes com l’habitatge, la immigració o el canvi climàtic i un esforç cabdal per l’ocupació.
I tot això no es pot fer sense canviar i fer decréixer les despeses que en cultura han substituït la iniciativa privada i associativa, en mobilitat reduint el paper que les inèrcies per l’automòbil marquen pressupostàriament, més enllà de la retòrica de la mobilitat sostenible. En promoció econòmica reorientant les inversions en prioritzar l’ocupació...
El problema no és solament la crisi ho és també la manca de valentia per reorientar la despesa pública defugint els vells clixés que ens hi ha portat.
